pluripersonal

, habrá primero que advertir o recordar al lector que cada persona es más que una persona, que cada persona constituye una determinada intensidad de existencia que se envasa en formas distintas en momentos concretos, una multiplicidad contradictoria. Y de esa manera Ruth sabía, como todo el mundo sabe o deberia saber, que ella no era siempre la misma, que había muchas Ruths distintas.

L.Etxebarria / De todo lo visible y lo invisible.

Antrofuturologia

El Món que ens envolta molt cops ens oprimeix, aquesta llibertat fictícia que respirem i transpirem, molts cops se'ns escola pels porus de la pell i s'introdueix en el nostre cos provocant-nos una sensació d'enuegament i d'opresió al pit, que costa de treure's de sobre.

Potser és una de les tantes conseqüèncie de l'humanització que hem experimentat. Potser al final sol ens quedarà convertir-nos en aquells èssers plens de plantejaments aritmètics i de sentiments inerts de llautò, als quals un amb títol d'enginyer els conecta i els programa per segons quines feines.

Potser qui sap, hauriem de seguir essent un xic animals, deixar-nos emportar per segons quines reacciones químiques, però sempre sense perdre objectivitat racional de la que gaudim desde el precís moment que vam passar de les rodes cuadrades a les rodes aerodinàmiques d'avui dia.

Dies sense fi

No podemos elegir qué percibir. Qué ver. No podemos oír los colores ni ver un sonido. No podemos tocar la luz. No hemos podido elegir nuestro diseño. Somos sólo esclavos de cuerpo ajeno , que se nos ha dado a dedo. No podemos pedir el libro de reclamaciones.

Llegint aquest tros en TENGO UNA PISTOLA, vaig recordar d'uns passatges de la meva vida, i dels copyright que gent que ha passat per la meva i s'hi ha quedat a deixat anar en algún moment dels meus dies.
Aquesta vida està per viure-la, a cadascú li toca alguna cosa però són designis d'altres constel·lacions, que fem el que volem i ens omplim tan terrenal com espiritualment, si existeix això. Viure la vita.

Alliure

Abans jo era com l'animal ferestec que recorria el món a la meva manera, però un dia van arribar ombres extranyes i amb paranys gustosos em vaig deixar caçar. I aqui i ara em trobu, com la fera a la que el sedentarisme li ha calat entre els barrrots de la seva preso. Enbogiria sino perquè algú té la precaució de tapar-me o treure'm a passejar perquè no cridi. Tot això per un bé que el meu hoste no veu segur, però és impossat per als dos.

Per cert no sé si t'he dit el meu nom, em dic Amor.

Visionarismes

-Tanca els ulls i pensa on , com, quan, amb qui vols estar.

-Ja ho tens?

- Ara sòl et queda fer-ho realitat. Sense deixar que sigui solament un pensament en un mar plé de miratges al dia. Només preocupet pel factor temps si fa no fa.

M@SOK@

Com l'onatge que pica contra la costa, encara que és ben sabut que no arriba a invair-la. Però seguirà i seguirà fins que no hi hagi terra a la que entrar i contra la que colisionar.

Així hi han èssers de denominació humana, que fan el mateix; tenen un objectiu e intenten enfilar-si encara que es donguin de cul a terra les vegades que facin falta, i potser amb ajuts de calentaments globals indeguts o altres altercats medioambientals aconseguiran l'alçada suficient per alçar-se amb el premi. Qui ho sap, tot és questió de mirar seguir mirant les onades.

Fragment/o

Aquella mujer que, convirtiéndose en todos, perdía su propio yo, se convertía en nadie. Una mujer con mil rostros, máscaras, personae, ¿cómo debía sentirse ella en aquel torbellino de identidades? Pronto llegó la respuesta sin un segundo de retraso; porque la acumulación de presiones, la suya y las de los demás, se aproximaba rápidamente al punto de explosión. Súbita, desesperadamente, la anciana se desvió, entró en una calleja que la alejó de la calle principal. Y allí, con todas las apariencias de una persona muy enferma, expulsó, tremendamente acelerados y abreviados, todos los gestos, las posturas, tremendamente acelerados y abreviados, todos los gestos, las posturas, las expresiones, los comportamientos, todos los repertorios de conducta, de las últimas cuarenta o cincuenta personas con las que se había cruzado. Efectuó una regurgitación vasta y pantomímica, en la que vomitó las identidades engullidas de las últimas cincuenta personas que la habían poseído. Y si la similación había durado dos minutos, el vómito fue una exhalación única: cincuenta personas en en diez segundos, un quinto de segundo o menos para el repertorio condensado de cada persona.

Sense Lents

Vaig per el món, observant-ho tot, però sense detall, borrós, sense precisió rectilinia aparent.

Mirant la vida amb les seves formes irregulars e incompreses que em mostra degut a dioptries causades per allargaments indeguts de la materia física.

Com miralls deformadors de formes, així és com veig aquest món quan vull, una sort o una desgràcia, no sé que dir per mi és una salvació en els moments de coma creatiu que maconteixen quan tinc algún equilibri.

La Fórmula màgica?

Tots som al cap i a la fi un conjunt de grumolls carnosos engrossats dintre d'un sac d'ossos, amb unes limitacions espaials que ens donen forma.

És només això l'èsser humà? Dins d'un aspecte físic si, pura materia, molècules agrupades amb un ordre innat per conferir una forma sòlida en aquest univers.

Però dins l'aspecte humà que ens donen aquests acúmul de molècules, tambè estàn agrupades una sèrie de altres varietats: psíquiques, i demés.

I tots podem acabar trencant l'instint inicial d'agrupament molecular, i acabar molts cops com diu l'expressió popular "sol com un gos", per a bé o cap a mal.

Quin gir d'aconteixemnets i procediments mentals alhora, oi?

Dia negre

Alguns s'alcen del llit amb l'impresió, l'absurda impresió, que el dia serà meravellós, d'altres decideixen deixar-se guiar per la meteorologia, i alguns creuen que pot ser tenen la sort de que sigui el seu últim dia en aquest món tan mortal.

Si l'última predicció s'arribés a complir degut a defectes carnals, afectes humans, què faries tu?

Hi han animes en penes que decideixen reviure el passat i borrar les línees present per fer eñ pas més plaent. D'altres viuen el últim dia al límit. I alguns arreglen tots els papers perquè els malrotllos no se l'enduguin d'alla on va.

Mo

Passejo per carrerons humits, ambs els pixats al ventre que m'arriben des de les fosses nassals. Els pocs rajos de sol que visualitzo al hortizò urbanita d'aquests barris vells em donen un caliu efímer, fins i tot les rates troben major caliu a les tuberies de l'inframón humà.

Em trobu fred i sól, i no puc fer-hi res.