Mano dura

Crias Humanas, como en la naturaleza los animales ponen a sus crias a salvo transportandolas por el pescuezo, nosotros deberíamos hacerlo para ensordecer los inicios de esta nuestra ruidosa sociedad, empezando por la prole.

INcomodo

Tu y yo no somos amigos. Somos dos que por circunstáncias de la vida, hemos solapado nuestro camino, una pequeña porción de nuestra vida. Ha sido como acompañantes de un mismo vagón de un recorrido ferroviario. Pero como es sabido todo tren llega a su estación, y todo barco a algun puerto lejano.

Al final de todo, he de reconocerlo. Tenias razón. Solo somos eso que digiste -dos conocidos de vista.

pluripersonal

, habrá primero que advertir o recordar al lector que cada persona es más que una persona, que cada persona constituye una determinada intensidad de existencia que se envasa en formas distintas en momentos concretos, una multiplicidad contradictoria. Y de esa manera Ruth sabía, como todo el mundo sabe o deberia saber, que ella no era siempre la misma, que había muchas Ruths distintas.

L.Etxebarria / De todo lo visible y lo invisible.

Antrofuturologia

El Món que ens envolta molt cops ens oprimeix, aquesta llibertat fictícia que respirem i transpirem, molts cops se'ns escola pels porus de la pell i s'introdueix en el nostre cos provocant-nos una sensació d'enuegament i d'opresió al pit, que costa de treure's de sobre.

Potser és una de les tantes conseqüèncie de l'humanització que hem experimentat. Potser al final sol ens quedarà convertir-nos en aquells èssers plens de plantejaments aritmètics i de sentiments inerts de llautò, als quals un amb títol d'enginyer els conecta i els programa per segons quines feines.

Potser qui sap, hauriem de seguir essent un xic animals, deixar-nos emportar per segons quines reacciones químiques, però sempre sense perdre objectivitat racional de la que gaudim desde el precís moment que vam passar de les rodes cuadrades a les rodes aerodinàmiques d'avui dia.

Dies sense fi

No podemos elegir qué percibir. Qué ver. No podemos oír los colores ni ver un sonido. No podemos tocar la luz. No hemos podido elegir nuestro diseño. Somos sólo esclavos de cuerpo ajeno , que se nos ha dado a dedo. No podemos pedir el libro de reclamaciones.

Llegint aquest tros en TENGO UNA PISTOLA, vaig recordar d'uns passatges de la meva vida, i dels copyright que gent que ha passat per la meva i s'hi ha quedat a deixat anar en algún moment dels meus dies.
Aquesta vida està per viure-la, a cadascú li toca alguna cosa però són designis d'altres constel·lacions, que fem el que volem i ens omplim tan terrenal com espiritualment, si existeix això. Viure la vita.

Alliure

Abans jo era com l'animal ferestec que recorria el món a la meva manera, però un dia van arribar ombres extranyes i amb paranys gustosos em vaig deixar caçar. I aqui i ara em trobu, com la fera a la que el sedentarisme li ha calat entre els barrrots de la seva preso. Enbogiria sino perquè algú té la precaució de tapar-me o treure'm a passejar perquè no cridi. Tot això per un bé que el meu hoste no veu segur, però és impossat per als dos.

Per cert no sé si t'he dit el meu nom, em dic Amor.

Visionarismes

-Tanca els ulls i pensa on , com, quan, amb qui vols estar.

-Ja ho tens?

- Ara sòl et queda fer-ho realitat. Sense deixar que sigui solament un pensament en un mar plé de miratges al dia. Només preocupet pel factor temps si fa no fa.